Depresión postparto. Cómo lo viví


Avui aprofito que la setmana passada va ser el Dia Mundial de la Salut Mental Materna per explicar el meu cas. Aquesta és de les poques fotografies que em vaig fer amb el meu fill durant els primers mesos de vida. Tot i que surto somrient (ja se sap com és això de les xarxes socials) per dintre estava passant un calvari. Més tard vaig saber que el que jo havia tingut tenia nom: depressió post-part i aquí us narro la meva experiència. 

Al tercer dia de donar a llum vam arribar a casa. Jo personalment tenia unes ganes enormes de tornar, d'instal•lar-me, de situar el meu nen, de dormir al nostre llit. Físicament em trobava fenomenal i només l'entrebanc de la fototerapia ens va fer retrassar l'arribada a casa. Recordo a la meva mare asseguda a l'habitació del peque amb ell als braços dormint plàcidament, i jo ordenant , plegant i recollint com una boja. Vaig canviar la roba de tot un armari i vam sortir a passejar. Estava pletòrica, plena d'energia i feliç. 

A la setmana següent vam tenir control al pediatra d'on va nèixer, que era a Barcelona, a 100 km de casa. Vam aparcar a la diagonal. Vaig baixar el cotxe, vaig baixar al nen, el vam posar al carret i de cop, em va semblar que el posava en una jungla plena de sorolls, cotxes i que qualsevol cosa podia passar en qualsevol moment. Em vaig sentir incapaç de protegir-lo i vaig passar un mal moment, al qual no li vaig donar més importància. Però realment em vaig angoixar. 

Al cap d'uns dies (no recordo quants) el dia havia passat com sempre. L'Eudald menjava i dormia, però no feia caca i tot i que el pediatra em deia que no m'alarmés, jo ratllava l'obsessió. I una tarda, així sense més, em vaig posar a plorar. Desconsoladament. Si el meu marit em preguntava què em passava, només li podia contestar "em faig pena, em fas pena i em fa pena el nen". I aquesta pena es va instaurar amb força per aparèixer cada tarda sobre les 18,00hores, com un rellotge suís. 
Jo ja tremolava a que arribés aquesta hora, que coincidia en que era quan enfosquia. Per més que fes, per més que hi intentés posar remei, m'envaïa una tristesa que no puc explicar amb paraules. Em solia asseure a la butaca del menjador a plorar amb el nen als braços mentre li deia que ho sentia, que li havia tocat jo com a mare i que no s'ho mereixia. Al cap dels dies es va anar agreujant fins al punt que em costava no plorar a totes hores. No em sentia prou vàlida per ser la seva mare, pensava que ell no es mereixia que jo el cuidés. Si venia algú corria cap al pis de dalt a plorar perquè no volia que patissin per mi. 

Finalment vam deixar d'amagar-ho i quan van arribar les festes de Nadal el meu marit va dir a la família que no aniríem enlloc, que jo no estava bé. Mai li agraïré prou tanta comprensió i paciència. L'únic lloc on em trobava bé era al llit acurrucada amb el nen i el meu marit. 
Una altra cosa que em va passar és que no em volia separar del nen ni per dutxar-me. Més tard he sabut que en alguns casos es produeix un rebuig al nen, però en el meu cas, tot i que jo no em considerava bona mare, no em volia separar d'ell per res del món. El veia tan vulnerable que pensava que no podria sobreviure si jo marxava encara que fossin uns instants. 
Arribava a plorar si el nen plorava mentre el meu marit li canviava el bolquer. Obligava al meu marit a que entrés al lavabo amb ell mentre jo em dutxava. Un dia la meva mare em va "obligar" a sortir a donar una volta pel carrer i sense el nen perquè deia que em feia falta. Davant la insistència de tots vaig accedir i vam anar a caminar el meu marit i jo (uns 15 minuts calculo). Vaig deixar el nen menjat i dormidet i no es solia despertar. Quan vam arribar a casa la meva mare el tenia als braços CALMAT i m'explicava que havia plorat com si tingués mal de panxa. Vaig agafar al nen, vaig anar a l'habitació i vaig començar a plorar i plorar pensant que el meu fill havia patit i jo no hi era. Li havia fallat. Era una mala mare. 

Al cap d'unes setmanes d'estar així em vaig despertar pel matí i em costava respirar, el dia se'm feia costa amunt i no em veia capaç d'estar a soles amb el nen. No podia esmorzar, ni dinar ni sopar i aquella nit vaig decidir que aniria a parlar amb la matrona. Però era un dilluns i ella no passava consulta fins dijous així que vaig decidir esperar. Per algun motiu, al dia següent ja estava una mica millor, i al següent més; era com si hagués tocat fons i ara només em tocava tirar amunt. No sé si influiria quelcom fisiològic i hormonal però va ser així, ja mai vaig haver d'anar a la matrona. I la recuperació va ser relativament bona; crec que vaig ser molt afortunada donat que sé que hi ha dones que estan molts mesos així. 

Bé, doncs aquesta és la meva experiència. No podia faltar aquest apartat final on enumero les coses que em van dir que no em van anar massa bé. Ara contestaria però en aquell moment, estàs tan vulnerable... 

1. Ah, no a mi no em va passar Jo sempre he estat una dona molt forta, amb empenta.- jo també sóc una dona amb empenta! I potser més que tu, però això no vol dir res. 

2. Però mira el nen, si tens un nen preciós! És un nen sa...què més vols? - a sobre em fa sentir més culpable. El nen no és el problema, el problema sóc jo. Sóc mala mare, no em veig capaç de tirar-lo endavant i de protegir-lo. 

 3. Tant que el volies...sembla mentira..- perdona? 

4. Hauries de sortir, anar a fer esport - això ja ho sé, sobretot perquè porto 22 kilos de més a sobre. Però si no em veig capaç de dutxar-me sense el nen, com he d'anar a un gimnàs? 

 Finalment, no sóc qui per donar consells però sí que us diré humilment el que em va anar bé a mi, i és una sola premissa. 

- NO HO AMAGUIS. No ploris d'amagat, ni et vulguis fer la forta. No passa res, i si algú no t'entén, un menys a la teva vida. La gent que t'estima t'entendrà i t'ajudarà. La meva família política (la meva directa ja sabia que no em fallarien) em van sorprendre gratament, respectant els meus temps i acompanyant-me sense invaïr-me. No es van prendre malament que no anéssim per festes de Nadal i recordo un dia que van venir a casa i ni tan sols van agafar al nen, sabent que jo patia moltíssim. Sóc afortunada, però també vaig marcar límits amb l'ajuda inestimable del meu marit. Anar tots dos a una, va ser més de mitja recuperació. 








  1. Hoy aprovecho que la semana pasada fue el Día Mundial de la Salud Mental Materna para explicar mi caso.Esta es de las pocas fotografías que me hice con mi hijo durante los primeros meses de vida. Aunque salgo sonriendo (ya se sabe cómo es esto de las redes sociales) por dentro estaba pasando un calvario. Más tarde supe que lo que yo había tenido tenía nombre: depresión post-parto y aquí os narro mi experiencia. 
  2.  
  3. Al tercer día de dar a luz llegamos a casa. Yo personalmente tenía unas ganas enormes de volver, de instalarme, de situar mi niño, de dormir en nuestra cama. Físicamente me encontraba fenomenal y sólo el obstáculo de la fototerapia nos hizo retrasar la llegada a casa. Recuerdo a mi madre sentada en la habitación del peque con él en brazos durmiendo plácidamente, y yo ordenando, plegando y recogiendo como una loca. Cambié la ropa de todo un armario y salimos a pasear. Estaba pletórica, llena de energía y feliz. 
  4.  
  5. A la semana siguiente tuvimos control al pediatra de donde nació, que estaba en Barcelona, a 100 km de casa. Aparcamos en la diagonal. Bajé el coche, bajé al niño, lo pusimos al carrito y de golpe, me pareció que lo ponía en una jungla llena de ruidos, coches y que cualquier cosa podía pasar en cualquier momento. Me sentí incapaz de protegerlo y pasé un mal momento, al que no le di más importancia. Pero realmente me angustió. 
  6.  
  7. Al cabo de unos días (no recuerdo cuántos) el día había pasado como siempre. Eudald comía y dormía, pero no hacía caca y aunque el pediatra me decía que no me alarmara, yo rayaba la obsesión. Y una tarde, así sin más, me puse a llorar. Desconsoladamente. Si mi marido me preguntaba qué me pasaba, sólo le podía contestar "me doy pena, me das pena y me da pena el niño". Y esta pena se instauró con fuerza para aparecer cada tarde sobre las 18,00hores, como un reloj suizo. Yo ya temblaba a que llegara esa hora, que coincidía en que era cuando oscurecía. Por más que hiciera, por más que intentara poner remedio, me invadía una tristeza que no puedo explicar con palabras. Solía sentarme en el sillón del comedor a llorar con el niño en brazos mientras le decía que lo sentía, que le había tocado yo como madre y que no se lo merecía. Al cabo de los días se fue agravando hasta el punto de que me costaba no llorar a todas horas. No me sentía bastante válida para ser su madre, pensaba que él no se merecía que yo le cuidara. Si venía alguien corría hacia el piso de arriba a llorar porque no quería que sufrieran por mí. 
  8.  
  9. Finalmente dejamos de esconderlo y cuando llegaron las fiestas de Navidad mi marido dijo a la familia que no iríamos a ninguna parte, que yo no estaba bien. Nunca le agradeceré suficiente tanta comprensión y paciencia. El único lugar donde me encontraba bien era en la cama acurrucada con el niño y mi marido. Otra cosa que me pasó es que no me quería separar del niño ni para ducharme. Más tarde he sabido que en algunos casos se produce un rechazo al niño, pero en mi caso, aunque yo no me consideraba buena madre, no me quería separar de él por nada del mundo. Lo veía tan vulnerable que pensaba que no podría sobrevivir si yo marchaba aunque fueran unos instantes. Llegaba a llorar si el niño lloraba mientras mi marido le cambiaba el pañal. Obligaba a mi marido a que entrara al baño con él mientras yo me duchaba. 
  10.  
  11. Un día mi madre me "obligó" a salir a dar una vuelta por la calle y sin el niño porque decía que me hacía falta. Ante la insistencia de todos accedí y fuimos a caminar mi marido y yo (unos 15 minutos calculo). Dejé el niño comido y dormidito y no se solía despertar. Cuando llegamos a casa mi madre lo tenía en brazos y me contó que había llorado como si tuviera dolor de barriguita. Cogí al niño, fui a la habitación y empecé a llorar y llorar pensando que mi hijo había llorado y yo no estaba. Le había fallado. Era una mala madre. 
  12. Al cabo de unas semanas de estar así me desperté por la mañana y me costaba respirar, el día se me hacía cuesta arriba y no me veía capaz de estar a solas con el niño. No podía desayunar, ni comer, ni cenar y esa noche decidí que iría a hablar con la matrona. Pero era un lunes y ella no pasaba consulta hasta el jueves así que decidí esperar. Por algún motivo, al día siguiente ya estaba un poco mejor, y al siguiente más; era como si hubiera tocado fondo y ahora sólo me tocaba tirar arriba. No sé si influiría algo fisiológico y hormonal pero fue así, ya nunca tuve que ir a la matrona. Y la recuperación fue relativamente buena; creo que fui muy afortunada dado que sé que hay mujeres que están muchos meses así. Bueno, pues esta es mi experiencia. 
  13.  
  14. No podía faltar este apartado final donde enumero las cosas que me dijeron que no me fueron demasiado bien. Ahora contestaría pero en ese momento, estás tan vulnerable ... 
  15.  
  16. 1. Ah, no a mí no me pasó Yo siempre he sido una mujer muy fuerte, con iniciativa.- yo también soy una mujer con empuje! Y quizás más que tú, pero eso no quiere decir nada. 
  17.  
  18. 2. Pero mira el niño, si tienes un niño precioso! Es un niño sano ... ¿qué más quieres? - encima me hace sentir más culpable. El niño no es el problema, el problema soy yo. Soy mala madre, no me veo capaz de sacarlo adelante y de protegerlo. 
  19.  
  20.  3. Tanto que lo querías ... parece mentira ..- perdona? 
  21.  
  22.  4. Deberías salir, ir a hacer deporte - eso ya lo sé, sobre todo porque llevo 22 kilos de más encima. Pero si no me veo capaz de ducharme sin el niño, como tengo que ir a un gimnasio? 
  23.  
  24. Finalmente, no soy quién para dar consejos pero sí os diré humildemente lo que me fue bien a mí, y es una sola premisa. 
  25.  
  26.  - NO LO OCULTES. No llores a escondidas, ni te quieras hacer la fuerte. No pasa nada, y si alguien no te entiende, uno menos en tu vida. La gente que te quiere te entenderá y te ayudará. Mi familia política (mi directa ya sabía que no me fallarían) me sorprendieron gratamente, respetando mis tiempos y acompañándome sin invadirme. No se tomaron mal que no fuéramos por fiestas de Navidad y recuerdo un día que vinieron a casa y ni siquiera tomaron al niño, sabiendo que yo sufría muchísimo. Soy afortunada, pero también marqué límites con la ayuda inestimable de mi marido. Los dos a una, fue más de media recuperación.

Comentarios

  1. La meva mare també va tenir una depressió post-part amb el naixement del meu germà petit (fa 44 anys)...imagina't en aquells anys! No ha tingut a tenir mai més el somriure que puc veure a les fotografies de quan era jove i quan la meva germana i jo érem petites. A partir d'aquest moment, ha estat una depressió darrere d'una altra. El meu pare i la resta de la meva família han estat un puntal per la meva mare, els estic molt agraïda.
    No s'ha d'amagar,ho dius molt bé.
    Petons,
    Olga

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Gràcies per compartir la teva experiència Olga. és cert que a més, abans eren unes incompreses. El que devien patir només ho saben elles.
      Molts petonets i gràcies per pasarte!

      Eliminar

Publicar un comentario