Fototerapia y lactancia


No puc negar que em fa certa vergonya publicar aquesta fotografia, però crec que és necessari si així puc ajudar a algú que estigui passant per una situació semblant. 
 Escric aquest post per parlar-vos de què passa quan has fer fototerapia al teu bebè o almenys com va ser la meva experiència, perquè no m'esperava que a nosaltres ens passés això i, tot i que no és una situació greu, sí que es fa difícil de gestionar donada la situació de vulnerabilitat en la que et trobes. 

A les hores de néixer l'Eudald ja vam començar a veure que tenia un color groguenc a la pell. Les infermeres li mesuraven sovint i em deien que de moment, no passava res. Al dia següent, l'escleròtica es va començar a veure groguenca però de moment no precisava tractament. Ens informen que l'endemà ens donaran l'alta així que aquell dia, vam fer les maletes, ens vam vestir, vaig posar al nen la robeta que els meus pares em van regalar per sortir de l'hospital i Ferran va baixar a deixar les maletes al cotxe per anar fent temps fins que ens donessin l'alta. I quan estava sola a l'habitació, vestida i amb el nen preparat, ve la pediatra i em diu que no marxem, que els nivells d'ictericia no estan bé i que l'Eudald precisa de fototerapia, durant almenys 24 hores. 
En el primer instant em va caure el món a sobre perquè tenia moltes ganes de marxar, però després vaig pensar que no passava res per un dia més. M'ho vaig prendre força bé i més tenint en compte que la pediatra em va dir que no em preocupés, que no era greu. Jo vaig donar a llum a la Maternitat i no sé si a tots els llocs ho fan igual però d'aquest, n'estic molt contenta. Em van explicar que no s'emporten el nen, sinó que et porten la làmpara a l'habitació i l'acoplen a la cuneta del nen. Jo escoltava atentament amb el meu fill als braços, com una espectadora externa, mentre em diuen que quan més fototerapia rebi menys temps haurem d'estar allí. Si l'agafem contínuament, tot s'allargarà. 

Aleshores entren una auxiliar i una infermera amb la lampara, ho col:loquen tot, despullen al nostre bebè, li posen un antifaç i l'estiren a aquella cuna freda. I ell pobret que movia els braços i el cap buscant-me i jo em moria de pena. I si plorava no el podíem agafar, havíem d'intentar que es calmés a la cuna i això, almenys per a mi, era inconcebible. Ni un sol minut havia estat en aquella cuna, desde que va nèixer. 
I aquí vaig pensar, com estarà a la cuna aquest nen si desde que ha nascut no s'ha separat dels meus braços? Però si la cuna ni tan sols l'hem tocat! I si es pensa que l'he abandonat? I si es pensa que ja no hi som? I amb els ullets tapadets...l'estem privant de la nostra olor, de la nostra imatge, del nostre calor, del nostre contacte. Com ho aguantarà? Com ho aguantarem? Ferran encara estava anant a buscar les maletes al cotxe i sola, vaig començar a plorar i plorar. La companya d'habitació (un sol de companya i família) i el seu marit, m'animaven i em deien que no era res greu, que era pel seu bé. I jo la teoria me la sabia, però a la pràctica...no podia evitar sentir que estava abandonant (emocionalment) el meu fill de tres dies. Vam haver d'usar el xumet i donar suplement, perquè han d'estar molt hidratats i jo no havia tingut cap inici de pujada de llet. 

Llavors vaig pensar, i la lactància? No em pujarà la llet mai així! Així que li vaig demanar a la infermera un tirallets. Em va contestar molt, molt seca, dient que al tirallets és l'antilactància, o quelcom així i va marxar. I jo que no parava de plorar i no entenia res. Només pensava que els meus pits no notaven res, que el nen portava xumet que podia interferir en la lactància, que no el podia agafar, envoltar-lo amb les meves mans i acurrucar-nos juntets al llit com aquelles dues nits anteriors. 
Al cap d'un quart d'hora va entrar la mateixa infermera i em va tractar, com els àngels. Va ser gràcies a ella, que vaig seguir donant pit a l'Eudald, ens va ensenyar a col•locar-nos. Això ho explico perquè m'he trobat que no sempre es fa així. La premissa bàsica és que, quantes més hores estigui amb fototerapia, abans acabarà el tractament. Així doncs aquella infermera va fer que li pugués donar el pit . 

I com? Doncs cada vegada que tocava la toma, s'havia de fer tot un muntatge. Jo m'estirava de costat a un lateral del llit i l'Eudald al meu costat, assegurant-nos que s'enganxava al pit. Un cop col•locats, em posaven una tovallola a la cara (al ulls bàsicament) i acte seguit, ens apropaven la làmpada fins que quedava a sobre nostre. Llavors posaven la tela metàl•lica que normalment envoltava la cuna (suposo que per focalitzar más la llum) a sobre meu, per tapar-me més la cara i fer que la llum incidís en el nen. No ens vèiem, però almenys a cada toma ens tocàvem i ens sentíem, i em tranquil•litzava que pensés que jo seguia allí amb ell. 

M'han comentat que hi ha hospitals en els que això no es facilita i fins i tot, per fer fototerapia, s'emporten al bebè a una altra habitació. Suposo que si m'ho haguessin fet, ho hagués superat, però ho hagués portat molt pitjor. I va ser en aquell instant que me'n vaig adonar de la importància d'estar a un lloc respectuós, i no només amb el part, sinó amb el que pugui venir després. Finalment 24 hores, que es van fer eternes, van ser suficients i vam poder marxar a cap casa. 






  1. No puedo negar que me da cierto reparo publicar esta fotografía, pero creo que es necesario si así puedo ayudar a alguien que esté pasando por una situación similar. Escribo este post para hablaros de lo que ocurre cuando tienes que hacer fototerapia a tu bebé o al menos como fue mi experiencia, porque no me esperaba que a nosotros nos pasara esto y, aunque no es una situación grave, sí se hace difícil de gestionar dada la situación de vulnerabilidad en la que te encuentras. 
  2.  
  3. A las horas de nacer Eudald ya empezamos a ver que tenía un color amarillento en la piel. Las enfermeras le medían a menudo y me decían que de momento, no pasaba nada. Al día siguiente, la esclerótica se empezó a ver amarillenta pero de momento no precisaba tratamiento. Nos informan que al día siguiente nos darán el alta así que ese día, hicimos las maletas, nos vestimos, puse al niño la ropita que mis padres me regalaron para salir del hospital y Ferran bajó a dejar las maletas en el coche para ir haciendo tiempo hasta que nos dieran el alta. Y cuando estaba sola en la habitación, vestida y con el niño preparado, viene la pediatra y me dice que no nos vamos, que los niveles de ictericia no están bien y que Eudald precisa de fototerapia, durante al menos 24 horas. 
  4. En el primer instante me cayó el mundo encima porque tenía muchas ganas de irme, pero luego pensé que no pasaba nada por un día más. Me lo tomé bastante bien y más teniendo en cuenta que la pediatra me dijo que no me preocupara, que no era grave. Yo di a luz en la Maternidad y no sé si a todos los sitios lo hacen igual pero de este, estoy muy contenta. Me explicaron que no se llevan al niño, sino que te traen la lámpara en la habitación y la acoplan en la cunita del niño. Yo escuchaba atentamente con mi hijo en brazos, como una espectadora externa, mientras me dicen que cuanto más fototerapia reciba menos tiempo tendremos que estar allí. Si lo cogemos continuamente, todo se 
  5. alargará. 
  6.  
  7. Entonces entran una auxiliar y una enfermera con la lámpara, lo colocan todo, desnudan a nuestro bebé, le ponen un antifaz y lo estiran en aquella cuna fría. Y él pobrecito que movía los brazos y la cabeza buscándome y yo me moría de pena. Y si lloraba no lo podíamos coger, teníamos que intentar que se calmara en la cuna y eso, al menos para mí, era inconcebible. Ni un solo minuto había estado en aquella cuna, desde que nació. 
  8. Y aquí pensé, como estará en la cuna este niño si desde que ha nacido no se ha separado de mis brazos? Pero si la cuna ni siquiera la hemos tocado! Y si se piensa que la he abandonado? Y si se piensa que ya no estamos? Y con los ojitos tapaditos ... le estamos privando de nuestro olor, de nuestra imagen, de nuestro calor, de nuestro contacto. Como lo aguantará? Como lo aguantaremos? Ferran todavía estaba yendo a buscar las maletas en el coche y sola, empecé a llorar y llorar. La compañera de habitación (un sol de compañera y familia) y su marido, me animaban y me decían que no era nada grave, que era por su bien. Y yo la teoría me la sabía, pero en la práctica ... no podía evitar sentir que estaba abandonando (emocionalmente) mi hijo de tres días. Tuvimos que usar el chupete y dar suplemento, porque deben estar muy hidratados y yo no había tenido ningún inicio de subida de leche. 
  9.  
  10. Entonces pensé, y la lactancia? No me subirá la leche nunca así! Así que le pedí a la enfermera un sacaleches. Me contestó muy, muy seca, diciendo que el sacaleches es la antilactància, o algo así y se fue. Y yo que no paraba de llorar y no entendía nada. Sólo pensaba que mis pechos no notaban nada, que el niño llevaba chupete que podía interferir en la lactancia, que no podía cogerlo, rodearlo con mis manos y acurrucarnos hacernos juntitos en la cama como aquellas dos noches anteriores. 
  11. Al cabo de un cuarto de hora entró la misma enfermera y me trató, como los ángeles. Fue gracias a ella, que seguí dando pecho a Eudald, nos enseñó a colocarnos. Esto lo cuento porque me he encontrado que no siempre se hace así. La premisa básica es que, cuantas más horas esté con fototerapia, antes terminará el tratamiento. Así pues aquella enfermera hizo que le pudiera dar el pecho. 
  12.  
  13. Y como? Pues cada vez que tocaba la toma, se tenía que hacer todo un montaje. Yo me ponía de lado a un lateral de la cama y Eudald a mi lado, asegurándonos de que se pegaba en el pecho. Una vez colocados, me ponían una toalla en la cara (en los ojos básicamente) y acto seguido, nos acercaban la lámpara hasta que quedaba encima nuestro. Entonces ponían la tela metálica que normalmente rodeaba la cuna (supongo que para focalizar más la luz) sobre mí, para taparme más la cara y hacer que la luz incidiera en el niño. No nos veíamos, pero al menos cada toma nos tocábamos y nos sentíamos, y me tranquilizaba que pensara que yo seguía allí con él. 
  14.  
  15. Me han comentado que hay hospitales en los que esto no se facilita e incluso, para hacer fototerapia, se llevan al bebé a otra habitación. Supongo que si me lo hubieran hecho, lo hubiera superado, pero lo hubiera llevado mucho peor. Y fue en ese instante que me di cuenta de la importancia de estar en un lugar respetuoso, y no sólo con el parto, sino con lo que pueda venir después. Finalmente 24 horas, que se hicieron eternas, fueron suficientes y pudimos irnos a casa.

Comentarios